Morir en època romana

Oriol Fort, arqueòleg especialitzat en prehistòria i edat antiga, és l’impulsor del bloc Postexcavatòrix, que des de l’any 2011 reuneix tota la informació disponible sobre l’arqueologia catalana. Lloc de difusió d’actualitat de nombroses fonts, el bloc vol convertir-se en un espai de debat i intercanvi al voltant de l’arqueologia.

La mort era molt important a la societat romana. Era el pas de la vida terrenal a una de nova i calia celebrar-ho i plorar-ho a parts iguals. Si bé era una pèrdua, tampoc es convertia en un cataclisme. De fet, ho celebraven amb llargs festejos i banquets que podien durar fins a nou dies.

pompeia

Motllo pompeià. Foto: José María González-Serna (CC BY-NC 2.0)

Del romà més humil al més ric, tots tractaven amb respecte als seus morts, alguns dels quals arribaven a formar part dels Lars, els déus protectors de la llar. Els esclaus, al no ser considerats persones sinó objectes, eren dipositats en fosses comunes.

A causa de la Llei de les XII Taules els romans tenien prohibit enterrar els seus morts dins de la ciutat. Una mesura higiènica molt important que obligava a sepultar els difunts a les necròpolis, situades als costats de les carreteres i camins i a les zones habilitades a les afores de les ciutats.

Rituals funeraris

Abans de l’enterrament , a casa del finat es rentava el cadàver i s’ungia amb substàncies aromàtiques. Era un gest de pietat i també una mesura higiènica. Com també era de pietat donar-li l’últim petó o tancar-li els ulls.

Un cop net, el difunt s’exposava a l’atri de la domus cobert de rams i corones de flors. Començava llavors la vetlla, que reunia a amics i parents. Durant la vetlla es duia a terme una acció curiosa, la conclamatio, que consistia a cridar el difunt tres vegades per assegurar-se que realment estava mort.

sepulcre

Sepulcre romà. Foto: Ángel de los Ríos (CC BY-NC-ND 2.0)

El conegut detall de posar una moneda a la boca per pagar a Caront, el barquer de l’Hades, solia ser propi de la gent benestant.

La nit després de la vetlla es marxava en processó des del domicili del finat fins a la necròpolis. El trajecte reunia diversos personatges: ploraneres professionals, músics, etc. Una situació que els més rics aprofitaven per fer ostentació de la seva riquesa.

Un cop a la tomba es feien cerimònies que arribaven a durar fins a nou dies. Una d’elles era un banquet ritual en què també participava el mort, a qui se li oferia menjar i beguda.

Quan acabaven els rituals i les celebracions, els familiars portaven el dol durant un temps que variava segons el sexe, la proximitat i el grau de parentiu que tenia amb el finat. Les normes més severes solien ser per a les vídues i els fills.

Tipus d’enterrament

Hi havia dos tipus d’enterrament: la incineració i la inhumació. La primera era el ritual romà més estès, mentre que la inhumació era més pròpia de poblacions semítiques -com els jueus, els fenicis o els àrabs-. L’eclecticisme romà va fer que alguns adoptessin la inhumació com a forma d’enterrament sense que entrés en contradicció amb la religió romana. El cristianisme va adoptar aquesta forma d’enterrament i la va expandir per l’Imperi quan va ser religió oficial, arribant a prohibir la incineració.

Per incinerar el mort se’l col·locava en una pira que cremava fins que el cos quedava reduït a cendres. Després es dipositen les cendres en un recipient (urna) i s’enterrava en una tomba o mausoleu.

vila_madrid

Necròpolis de Barcino, plaça Vil·la de Madrid. Foto: aula.xtec (CC BY-NC-SA 2.0)

La inhumació era l’enterrament amb el cos sense alterar, que es dipositava en un forat a terra i es cobria. Excepte els més pobres, la majoria de romans enterraven els seus morts en tombes d’obra, generalment panteons. Els més humils s’havien de conformar amb caixes de fusta.

A partir de l’auge del cristianisme -segle II- la inhumació va anar en augment i amb el pas del temps va ser l’única forma d’enterrament acceptada , ja que el cos moria però l’ànima tornava a Déu.

Tipus de tombes

Els romans disposaven d’un gran “catàleg” de tombes. Escollir-ne un tipus o un altre depenia de la importància i riquesa del finat. Podem trobar:

La tomba en caixa, consistent en elements constructius anomenats tegulae posats en vertical formant la caixa, i altres tegulae fent les vegades de coberta, posades en horitzontal.

La tomba a doble vessant, amb tegulae com a base i com a coberta, recolzades les d’un costat a les d’un altre. A les juntes hi havia imbrex (teules) que segellaven els espais. Vistes pel davant tenen forma de triangle.

Caixes fetes d’obra , amb pedres formant els quatre costats de la tomba.

coliseo

Mausoleu romà de L’Albir S.II-IV d.C. (L’Alfàs del Pi) Alacant. Foto: Rafael del Pino (CC BY-NC-SA 2.0)

Caixes de fusta tancades amb claus, semblants als taüts actuals però més simples. A causa de la dificultat de conservació de la fusta en la majoria de terres, d’aquestes caixes només s’han conservat els claus que les tancaven.

Àmfores, que s’utilitzaven en els enterraments infantils.

Per identificar les tombes, aquells que s’ho podien permetre instal·laven làpides, esteles i estàtues funeràries que recordaven la vida i les gestes del difunt.

Aixovar

Era tradicional enterrar el mort amb algunes de les seves pertinences. L’aixovar funerari estava format per elements que descrivien la vida del mort: les seves eines o armes. També l’acompanyaven al més enllà ofrenes, ungüentaris, gots amb aliments o estatuetes de divinitats protectores.

Com tota societat complexa , la romana posseïa una gran varietat de rituals i creences sobre la mort i la possibilitat d’una altra vida, així com formes de recordar els difunts. Algunes d’elles s’han perdut per sempre, però d’altres han arribat fins als nostres dies adaptant-se als nous costums.

FacebookTwitterEmail
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.