«La colonització romana de la península ibèrica va canviar per sempre el paisatge d’Hispània»

Idoia Grau és arqueòloga especialista en zooarqueologia i ha treballat en projectes de recerca per a la Universitat de Sheffield, la Universitat de Nottingham i la Universitat del País Basc-Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV-EHU). A més, encara li queda temps per escriure al seu blog Zoociedad sobre el vincle entre humans i animals. Ens desvetlla per a Romanorum Vita com era el paisatge de l’antiga Hispània fa dos mil·lennis.

Cada vegada veiem més especialistes en arqueologia, però com es va gestar la teva passió per la zooarqueologia?

Sempre em van agradar l’arqueologia i la història. Suposo que en gran mesura gràcies als meus pares, que em portaven a visitar jaciments i museus des que era molt petita. Quan estava a l’institut, encara no tenia molt clar què volia estudiar, fins que vaig tenir la immensa sort de participar com expedicionària en l’avui desapareguda Ruta Quetzal. Aquell viatge em va canviar la vida en tots els sentits, inclòs el laboral. Encara recordo que, després d’haver visitat llocs tan espectaculars com Chan Chan a Perú, o Atapuerca a Burgos, quan vaig tornar a casa els vaig dir als meus pares que tenia clar que volia dedicar-me a l’arqueologia. Després, un cop a la universitat, vaig descobrir l’especialitat de la zooarqueologia. I em vaig dir que era una gran idea combinar les meves dues passions: l’arqueologia i els animals.

Com a Homo sapiens, els humans formem part també de la zooarqueologia?
Sí i no. La zooarqueologia és una disciplina arqueològica que se centra en l’estudi de les restes materials d’animals no humans. Tanmateix, com arqueòlegs, ens interessa el coneixement del passat de l’ésser humà. Els humans són per tant l’objecte final de la nostra disciplina, però no el medi.

Llavors, com definiries el teu camp d’investigació?
També coneguda com arqueozoología, és l’estudi de la història de l’ésser humà a través de l’anàlisi arqueològic de les interaccions entre l’ésser humà i els animals en el passat. És un tema que em fascina. Des de la presència dels animals en la vida humana i l’actitud cap a la seva mort, passant per les formes de producció, processament i redistribució de productes d’origen animal, fins arribar a la dieta o a la mateixa cuina.

Ens ve un dubte al cap: ¿quina metodologia s’utilitza per conèixer tots aquests aspectes culturals?
Majoritàriament, mitjançant l’estudi de restes d’animals no humans que trobem en jaciments arqueològics (ossos, dents, petxines, insectes, ous, etc.), però també a través de l’estudi de la cultura material relacionada amb els animals (representacions pictòriques o escultòriques , per exemple), i en combinació amb les fonts escrites quan disposem d’aquestes.

Passem a parlar de la cultura romana. Com definiries el paisatge d’Hispània fa dos mil anys?
La colonització de la península ibèrica per part de Roma va canviar per sempre el paisatge d’Hispània. Es van crear ciutats, vies de comunicació i noves formes d’explotació del paisatge a través de cadastres, agrimensors, centuriacions, etc. El paisatge va ser reordenat per poder ser explotat de forma integral, per donar resposta a l’augment demogràfic, al sosteniment de l’exèrcit o la creixent demanda urbana dins de la pròpia Hispània.

Més enllà de les noves ciutats, com era el paisatge rural?
Sabem relativament poc sobre el món rural. Les excavacions arqueològiques, encara que són cada vegada més nombroses, se centren sobretot a les zones més monumentals de les villae. En canvi, les estructures productives de les mateixes o altres tipus d’assentaments rurals, com els vicus, són molt desconeguts encara.

Sabem que durant l’època romana van florir moltes factories de garum, basades en la indústria pesquera. Quins altres tipus d’explotacions alimentàries eren freqüents en el món romà?
Exceptuant l’època contemporània, l’època romana va ser potser l’únic moment en què el sistema econòmic de la península ibèrica va estar altament especialitzat. M’atreveixo a dir que és l’únic moment de la nostra història no recent en el qual podem parlar d’una veritable indústria alimentària. El manteniment d’un imperi com el romà requeria de complexos sistemes de producció i redistribució dels productes d’origen animal. Així, van existir per tot l’Imperi enormes explotacions agrícoles, en gran mesura especialitzades en determinades produccions: vi, oli, gra, llana, carn, etc.

Mosaic romà, Museo de Santa Cruz (Toledo) – Fotografia: CC – Miguel Hermoso Cuesta

De quina manera s’organitzaven aquestes explotacions?
El bestiar viu i els productes d’origen animal circulaven a través de les denses xarxes de comunicació existents. Detectem al registre zooarqueològic, per exemple, villae especialitzades en la cria de bestiar boví per a la producció càrnia. Diverses anàlisis suggereixen, a més, que els animals van ser subjectes a una sèrie de millores (genètiques i zootècniques) encaminades a incrementar la producció: importació de bestiar, selecció per a la reproducció, control en l’alimentació, etc. Es tracta d’un sistema molt semblant al modern, en el qual un percentatge molt elevat de la població no produeix els aliments que consumeix, així que algú ho fa per ells. Aquest algú vol fer-ho a gran escala i amb costos mínims per a un millor rendiment i més beneficis.

Del vincle entre romans i animals, què n’ha quedat a l’actualitat?
Per començar, alguns dels primers treballs “científics” sobre ramaderia i zoologia se’ls devem a autors romans com Columela, Varró, Plini el Vell o Cató el Major. Devem també als romans la dispersió per Europa de diverses espècies animals, com la daina o la rata negra, la popularització de la gallina (que encara que va arribar a la península Ibèrica durant l’edat del Ferro, apareix només de forma puntual i associada a contextos rituals), o les primeres “races” canines amb l’única funció de ser animals de companyia. D’altra banda, és possible que algunes de les nostres tradicions més sagnants, com les curses de braus o les baralles de gossos i de galls, es remuntin almenys a temps dels romans.

I parlant de canvis, ¿hem anat a pitjor en la nostra alimentació?
En termes generals, si. Però no només pel que fa a l’època romana: en els últims 50 anys, hi ha hagut canvis espectaculars en la forma d’alimentar-nos. Per exemple, i tot i la cada vegada més gran popularitat de les dietes vegetarianes i veganes, el consum de carn creix de forma exponencial cada dia, d’una manera que és absolutament insostenible a llarg termini. A més, resulta cada vegada més difícil tenir cert control sobre l’origen i la qualitat dels nostres productes alimentaris d’origen animal. També són molts els experts que alerten de l’abús d’antibiòtics en animals, de la manca de diversitat genètica en el bestiar o de la manca de regulació i control de les condicions de vida dels animals en les explotacions ramaderes.

Llavors, ens alimentaríem millor si visquéssim a l’antiga Roma?
L’alimentació romana segurament seria més sana en comparació, encara que no tan variada com avui dia, almenys no per a la majoria de la població. Els romans comptaven amb receptes que avui se’ns fan una mica peculiars a la majoria, incloent-hi ingredients com el liró gris, la llengua de paó, els lloros, les meduses o el garum que comentàvem abans. ¡Personalment me n’alegro d’haver perdut algunes d’aquestes tradicions culinàries!

FacebookTwitterEmail
0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.